SECAPEU
TRESIÀ PAMBRUN
gascon
Qu’ei entrada en salon tan discrètaments que arrís non l’ageva vista a possar era pòrta. Sobte que i èra atieu1, tota en sués longs peus. Tota. Longa, eslinça, cara fina, goneta2 corteta dera quau eth blanc pur enlusiva eras camas beròi uscladas3, un camiset negre de finas bretèlas pausadas sur eras espatlas, sabatetas ligadas en cavilhar, colars longs de pèrlas finas e pimpalhadas e ua montra espessa en punhet. Ua montra estranha en aquera siloeta hereula e delicata. Mes non sabem pas tostemps tot dera mòda.
— Vam, alavetz que hèm ?
— Non sèi, que’m hidi en tu... coma t’èi dit en telefòne.
— Òc mes...
— Que’m hidi en tu. Non sèi mès. Que t’èi ahidas...
Ens uelhs dera gojata, sobte troblada que luseishen duas larmòtas shiscladas de per darrèr un gran chegrin encòra beròi fresc.
— Que vòi perpensar çò qui pòdi hèr. Hè véger4...
Era hemna que’s vira. En sué meravilhós peu ondejant, un gran plapat5 de peus abracats. En som deth crane. Tuhet6 impertinent. Espés. Arrebohaire. Dret, tau un afront. Quilhat, tau ua penhèra7. Hagardejant8 com un hurtaire9.
— Que trencam ?
Que s’alarga ua larma en cant deth uelh engorgat. Gesto esconut en arridèu de peus tà acaçar-la. Cara virada pera auta part deths miralhs.
Votz escanada:
— Que trencas!
Era man amistosa dera perruquèra que’s pausa sus er’espatla lassa. Dab doçor e tendressa, aquera man que mia era gojata de cap ath sol sièti disponible en salon. En un canton estremat dera pèça.
Convèrsa esitaira e sensibla declinada entre mormolhs e silencis.
En salon deth perruquèr que s’esparvòlan istòrias.
La d’aqueth mainadòt qui shemoqueja10 quan òm lo demanda de baishar eth cap tà deishar córrer eths cisèus sur era barra deth còth, la d’aquera mainadòta qui canta pr’amor que s’a hèra de gòi aras istòrias de dragon, la d’aquera gojata qui, tumaira11, e demora que sia acabat eth pentiar de sua mair, la d’aqueths papèrs d’alumini pegats e despegats entà pintrar de lutz un peu mès que grisàs...
— James copats?
— Non james! Que disèva que los aimava atau, longs...
Eth secapeu que bronzina autorn deth cap d’ua hemna autant hèita com ardonòta, qui, tà hèr rampèu ar’engibana, e puja eth son dera sua votz tà explicar era pesantor dera canicula, eras escajudas dera hilheta, era hèra beròja maison deth hilh en Rabat, eras tomatas qui non maduran en casau, e eth sué viatge en Toronto tà lèu. Pendent un temps tot qu’ei penut en aqueth batalar e que se’n pòden gostar eras elipsas.
A còps, qu’ei long un pentiar.
Eth silenci que dauneja sobte quan eth secapeu, vençut en aquera suber encarida ei redusit ath silenci e que tot cadun e pòt sentir era dilatacion der’aurelha intèrna a apatzar-se.
Deth canton que pareish arribar un quauquarren penut entre sospir e gemiquejar.
— Mes quan a podut hèr aquerò?
— Dimenge.
— Me non a eth dret de ...
— Non, non a eth dret. Non l’agevi vist a arribar. Que s’ei arronçat sus jo. Cisèus ponchuts ... Trencat ...
— ....
En canton de lavar eth peu, er’aiga que cor, doça e tèbia. Er’estagiària qu’a eths braç cortòts e non pòt estancar eth lavacap qui se m’avia ens uelhs. Que puja era pression e eth sabon que passa era barra deths subercilhs.
— Sabes qu’a hèit preson ? ce shebiteja era gojata corteta ara sua companha de lavacaps.
— Bah!
— ...
En miralh, eth mainadòt que manda un arriset ath aqueth navèth mossur de qui ei vadut de pauc. Qu’a ara un tuquet sus eth cap, tau son pair, mes que sarra encòra mès hòrta era man de sua mair. Un òmi drin atjat que tosseish en sué mobilet. Que l’agevan dit de passar mès «que’s hèn eternitats eras òras en aqueth genre d’endret». Eths dus òmis deth salon n’an sonque ua gana: húger.
Pus qu’ei atieu era hemna dera montra bèra.
Transformada.
Auta.
Eth sué peu tan long n’ei mès.
Cort e brac que l’a ara.
En ua abracada qui l’està fin plan. Qu’ei tant berogina. Mes que lo manca un quauquarren de qui lo balhava eth peu long, quauquarren d’un veu qui la troçaréí, quauquarren d’ua hada escapada de per darrèr eras honts, quauquarren d’ua virginitat fresca.
Eth só que s’acaborra12 contra era hiestralada der’entrada. Arribat de per darrèr era montanha, que lança, drets e durs, arrais de huec.
Era gojata que s’aprèssa dera caisha e er’ompra sua que trenca aquera lutz tan cruda.
Sobte un brut estrident. Un hinlet de metau. Era gojata que gaita era montra. Eths uelhs esglasiats que dan lèu ua espiada ara pèça. Era sirèna qu’ugla mès hòrta encòra.
— Qu’ei atieu! Qu’ei eth ! qu’ei atieu !
En enquadrament dera pòrta veirada un òmi que vié de surgir. Gessit d’enlòc, tot de puishança e de hòrça, hagardejant, plantat sus eras camas. Un arriset carnassèr ens pòts.
— Viste escapa’t per darrèr, fila!
Era gojata que hè un arriset de fin de monde e qu’aubreish era pòrta veirada. Eth òmi que’u pausa un braç pesant sus eras espatlas e eths dus que desapareishen en angle deth bastiment.
Quauque lòc, en ua gendarmeria, que sona ua alarma.
Era joena estagiària que pren ua escoba de dents de plastic e que passa en arrecanton13 deth salon. Que’n torna lèu, possant davant era tota ua bèrra de peus morets. Pus dab un secapeu qu’assaja d’acaçar peluishons escapats deth escobar e que los manda peth devath dera pòrta dera solharda.
1 atieu: là
2 goneta: jupe
3 usclar: hâler, bronzer
4 véger: voir
5 plapat: mèche
6 tuhet: houpette
7 penhèra: punition, amende
8 hardejant: arrogant, provocant
9 hurtaire : agresseur
10 shemoquejar: pleurnicher
11 tumaira: l’air buté
12 acaborrar: acharner
13 arrecanton: recoin