Tèrra !
gascon
Quan èri dròlle, que hasÃ, shens ac saber, mila e un viatges. Que gahavi adarron tots los sons camins : lo qui quiraulejava enter la brusida recuelhuda de cassanhas palomèras e l’argela roja deus varats ; lo de las arregas qui eth traçava en aquera argela a cada prima sagerada au balanç deus bueus gris qui marchavan lentament com penitents ; aqueth on s’embriagavan los sons cans – aqueths passatjants hueitius d’abòrs de huec qui credà etèrnes – en arruflant1 l’aulor de las lèbes, quan n’èra pas la flairada deishada per aquera leugèra hregada, copabla, ailà s, d’ua volada de callas o de perditz qui planavan au dessús deus arrestoths2 brutlants ; aqueth qui seguivan, a plen de penent, las carretas aulorencas deus hens de junh ; enqüèra aqueth aperet long e arrauc uglat a boca de nueit de cap tà la soa poralha qui pensava esbarrida, e, adonc, sosmetuda a l’impaciéncia de las haginas o de las vops qui esperavan la nueit. Aquera « escopida » dens las mans abans d’arrapar los sacs carrisquejants de hroment e de barlocar3 per l’escalèr carrincaire qui miava tau solèr, la cara avisada o compacienta qui hasè a l’escot deus esclacassats, deus marmoteis de contes o de chorrèras d’arneguets qui varaulavan4 au grat deus hums dançaires, espiars leugèrament briacs, caras rojas devath los berrets negres.

Cliquez ici pour vous abonner et bénéficier de l'intégralité des contenus de la revue
Cliquez ici pour acheter les revues papier